L'Acord by Rodrigues - HTML preview

Alexandre Rodrigues

136

L'ACORD

- Tenim poc temps junts i hi ha hagut molts canvis.

Ningú va respondre Gabriel, havia crescut, tots van deixar de ser

nens. Els talls eren profundes, però es curarien i aquestes marques es

convertirien en lliçons de vida, no hi ha secrets.

Al cotxe. Arthmes havien demanat júnior per portar-los al únic lloc

que havia sentit la pau en aquests dies difícils, els voltants de la

ciutat. Quan van arribar, ja era 20:50, la nit estava en calma. Al cel,

una lluna plena gran i coronat il · luminen l'escena, fent que el riu

fluïa un soroll nodrir suau.

- Què creus que passarà amb Eraldo?

- No sé Junior, però ... - Arthmes meditava. - Espero que canviï la seva

actitud. Ell és un d'aquests petits homes que l'hi vaig dir, i si no

canvia, la estarà esperant quan vostè mori.

- Però no a vostè.

Arthmes de peu prop de la riba, es van retirar al seu abric.

- Gabriel No, jo no.

I somrient abraçat a Ben, després d'Ana, i després va mirar a Júnior i

Gabriel, per un segon va recordar el dia en què es van conèixer. De fet

els tres recordats i es va posar a riure, un home que busca en l'altre.

Abraçats el so de l'amistat silenci es va sentir, la simfonia perfecta que

el món necessita tan desesperadament.

Arthmes retirar a prop de la frontera amb els arbres alts voltant. Es va

quedar amb les mans juntes, va tancar els ulls i totalment estendrà