L'ACORD
- Tenim poc temps junts i hi ha hagut molts canvis.
Ningú va respondre Gabriel, havia crescut, tots van deixar de ser
nens. Els talls eren profundes, però es curarien i aquestes marques es
convertirien en lliçons de vida, no hi ha secrets.
Al cotxe. Arthmes havien demanat júnior per portar-los al únic lloc
que havia sentit la pau en aquests dies difícils, els voltants de la
ciutat. Quan van arribar, ja era 20:50, la nit estava en calma. Al cel,
una lluna plena gran i coronat il · luminen l'escena, fent que el riu
fluïa un soroll nodrir suau.
- Què creus que passarà amb Eraldo?
- No sé Junior, però ... - Arthmes meditava. - Espero que canviï la seva
actitud. Ell és un d'aquests petits homes que l'hi vaig dir, i si no
canvia, la estarà esperant quan vostè mori.
- Però no a vostè.
Arthmes de peu prop de la riba, es van retirar al seu abric.
- Gabriel No, jo no.
I somrient abraçat a Ben, després d'Ana, i després va mirar a Júnior i
Gabriel, per un segon va recordar el dia en què es van conèixer. De fet
els tres recordats i es va posar a riure, un home que busca en l'altre.
Abraçats el so de l'amistat silenci es va sentir, la simfonia perfecta que
el món necessita tan desesperadament.
Arthmes retirar a prop de la frontera amb els arbres alts voltant. Es va
quedar amb les mans juntes, va tancar els ulls i totalment estendrà